EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L’ESGLESIA ANTIGA

DE GENOVÉS

     La primera referència sobre algun edifici de caràcter cristià a Genovés, apareix al testament d’en Ramon Sanç, senyor del poble. Aquest testament, datat al segle XIV, parla sobre l’obligació d’un capellà procedent de l’església major de Xàtiva de celebrar una missa cada divendres. Aquesta missa es realitzava a la capella del palau dels Fenollet, edifici que, per desgràcia, fou enderrocat als anys seixanta.

     Després de la reconquesta no es va construir cap temple, no era necessari, ja que no hi havia població cristiana però, per mitjà del document que parla sobre la presa de possessió com a senyor de l’alqueria de Ramon Sanç i Ripoll de Castellvert, sabem que existia una mesquita mudèjar. A pesar de que no consta la ubicació exacta de l’edifici, és probable que es trobara al voltant de l’actual campanar, el qual seria l’antic minaret. El tipus de materials utilitzats i les restes que encara avui es conserven així ho suporten.

     A partir de les conversions al cristianisme de l’any 1525 es crearen, al llarg de tota la corona d’Aragó, nombroses parròquies morisques. Les primeres fonts històriques que parlen de la creació d’una parròquia cristiana a Genovés daten de l’any 1535. Probablement aquest primer temple, dedicat a Sant Miquel Arcàngel (1527-1717), era l’antiga mesquita mudèjar reconvertida en església cristiana.

    En les primeres dècades del segle XX, l’edifici patiria una altra gran reforma, aquesta vegada de la mà del rector del poble, mossèn Miquel Jordà Orts. La reforma va consistir principalment en un llavat de cara i es va substituir el paviment d’argila rogenca per les peces hidràuliques que encara avui es conserven. Durant aquella època existia un fossar prop del presbiteri però amb el nou paviment aquest va quedar completament ocult.

    Al voltant de l’any 1920, l’historiador Carles Sarthou visità l’església i comentà: “En el altar mayor vense buenos cuadros, con escenas de la pasión de Cristo. Aunque ennegrecidas, son de mérito artistico”. Per desgràcia, com a moltes altres esglésies d’Espanya que durant la guerra foren saquejades, no es conserva ni una sola obra d’art de les que aleshores adornaven els seus murs. A Genovés, els revolucionaris no es conformaren solament amb destruir tot el que hi havia al interior i, una volta saquejat el temple, l’incendiaren. Ara bé, hem de donar “gràcies” perquè a diferència d’altres pobles del voltant com per exemple Barxeta, on destruïren l’església per complet, a Genovés solament l’incendiaren. Després d’un ràpid procés de restauració i transformació es col·locaren jàsseres de fusta que dividien la nau en dos altures, multiplicant així la superfície útil. Aquest lloc de oci fou batejat com la Casa del Pueblo.

     A partir dels anys 70, degut a l’aparició de grietes i clevills causats per defectes estructurals i a que el temple s’havia quedat menut per a les necessitats religioses del poble, es va acordar la construcció de l’actual església al solar que antigament ocupava el Palau dels Fenollet i l’enderroc de la vella per tal d’ampliar el Carrer Matjor fins a la PLaça d’Espanya. La construcció d’aquesta nova església es va iniciar a l’any 1985 a traves de nombroses aportacions del poble, donatius i emprèstits de la parròquia.

   A l’any 1987, una volta construït el nou temple, s’abandonaria definitivament l’antiga església, sota la qual pesava una ferma sentència de demolició. A partir d’aquesta data, l’església va sofrir un espoli enorme i ja un any després, al 1988, començaria la demolició. El procés de demolició anava de sud a nord. El primer en tombar-se foren dos cases menudes i la casa abadia, esta última annexa a la torre-campanar. Seguidament, s’enderrocaren els cossos situats entre la torre i l’església fins al punt de perforar part del mur de tancament de la part sud.

   A l’any 1609 es produí l’expulsió dels moriscos. Les 90 famílies que habitaven el poble foren expulsades i les seues terres ocupades per noves famílies cristianes. Segons la carta pobla de Genovés de l’any 1611, el poble es va repoblar amb 17 famílies.

     Una altra font documental importantíssima és la localitzada a Mallorca, concretament a l’arxiu Zaforeta. Alguns dels documents allí enmmagatzemats serveixen per a ubicar l’església dins del poble. Un d’ells són els establiments que el senyor del poble, Miquel de Fenollet, fa a cadascuna de les famílies que acudeixen per a repoblar el poble al Juliol de 1611. En aquest document es situen les terres que cedeix el senyor, així com les cases i els carrers on es trobaven. D’aquestes dades s’extrau que hi havia un carrer de l’església, que aquesta es trobava a la vora del poble i que annexa al temple estava la casa abadia. A banda dels establiments anteriors, també es considera prou rellevant el Capbreu que al 1690 va dictar el senyor Pasqual de Fenollet. A aquest document, a part de corroborar-se els carrers citats a l’anterior escrit, hi apareix un nou carrer, anomenat carrer de l’església nova i al mateix temps es modifica l’anterior amb el nom de carrer de l’església antiga. A més, apareix com 44 caps de família reconeixen a Pasqual de Fenollet com a senyor, la qual cosa corrobora l’augment de la població.

     Quan començà la construcció del nou temple barroc, el poble de Genovés comptava aproximadament amb 500 habitants. Els encarregats de la construcció foren gent del poble i el resultat fou la típica església de nau única amb capelles laterals entre els contraforts coberta amb una falsa volta amb llunets triangulars i articulada amb arcs faixons. Com a fet singular la volta, en compte de ser una típica volta de canó, està lleugerament apuntada. Possiblement siga degut a que la coberta descansa directament sobre els arcs faixons i, per motius de precaució, es va decidir apuntar tants els arcs com la volta, per a poder resistir millor així les carreges procedents de la coberta. En aquella època el poble acabava amb l’església, és a dir, no existia encara el carrer Major. Per tant, només existia una porta lateral i l’edifici, més menut que l’actual, acabava amb un mur cec. Tot açò s’aprecia a un antic gravat del 1750 publicat per Ricard Sicluna al llibre de festes de l’any 1983.

     A conseqüència del terratrèmol de Montesa de l’any 1748 el nou edifici barroc, amb a penes 30 anys de vida, va haver de ser greument intervingut. El presbiteri, que fou la part més malparada, hagué de ser assolat per motius de seguretat. Tots els arcs formers van ser reforçats reduint així la seua amplària i esdevenint en un temple molt més massís i amb unes proporcions bastant menys elegants que les dissenyades originàriament.

    A més, a part de totes les reparacions anteriorment citades, s’aprofità també per a ampliar-lo I A l’any 1782, degut a la devoció del senyor del poble, Pasqual de Fenollet, i a l’adquisició de la imatge, es va canviar l’advocació per la de la Mare de Deu dels Dolors. Després de totes aquestes modificacions tant considerables podem parlar d’una nova església barroca que, al marge de les transformacions patides al segle XX, és la que ens ha arribat avui en dia. 

     Al llibre Geografia de les comarques valencianes, Juan Piqueras conta com a mitjans del segle XIX es realitzaren noves obres al temple. Les reformes consistien principalment en ampliar la nau en un mòdul més (encara que més menut que els altres) que s’aprofitaria per obrir una nova porta principal cap al carrer Major. Aquest nou mòdul va servir també per a formar un cor elevat. A més de l’ampliació cap al nord, s’amplia també cap al oest donant lloc així a la capella de la comunió, encara que més recollida que la actualment existent. 

     El poeta Joan Sales visità l’església a l’any 1937 i digué: “Aquest mati, tot passejant, m’he arribat fins a un poble anomenat Genovès i hi he vist -per això anava- l’església tota restaurada després de l’incendi... amb l’única diferència que a l’altar major ara hi ha les imatges de Marx, Lenin i Pablo Iglesias. M’ho havien explicat i no m’ho creia; ara que ho he vist amb els propis ulls t ́ho puc garantir. Ja no es diu església sinó “casa del poble”; en definitiva més val això que no pas tirar-la a terra o convertir-la en mercat com s’ha fet en tants llocs de Catalunya. Un dia o un altre podrà tornar a servir d’església; això deurem als comunistes, que a Genovès S’han sortit de desbancar als anarquistes”. 

     Efectivament, així va ser. Una volta finalitzada la guerra, tant les famílies de Genovès com el propi ajuntament contribuïren econòmicament per a que el temple recuperara l’esplendor dels anys anteriors. L’edifici va ser ràpidament reformat i en poc de temps ja tornava a ser el de sempre, una església. Es referen els altars amb retaules d’algepseria, es decoraren les capelles i es restituïren les imatges que prèviament havien sigut cremades.

    A l’altar major, degut a la falta de diners, es va decidir pintar una reproducció al frest d’un altar barroc. Seguidament, es pintaren les voltes i els murs laterals i finalment, el Pintor Remigio Soler va decorar, a l’any 1956, la capella de la comunió amb frescs tant a la paret com a les voltes.

Article y fotogafies de Toni Boluda Masip